El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) exhibix fins al 4 d’octubre ‘Memòries del sòl’, una mostra col·lectiva que explora la influència de l’obra de Juana Francés en la creació contemporània i en la manera d’entendre el sòl com a espai viu, en transformació i carregat de memòries.
L’exposició pren com a fil conductor quatre peces de l’artista alacantina per a mostrar la seua evolució creativa al segle XX. A partir d’eixes obres, els artistes Esther Gatón, Elena Lavellés, Menhir, Daniel Ortega, Miguel Sbastida, Julia Varela i Laia Ventayol presenten treballs inspirats en les morfologies del sòl i en les seues problemàtiques ecològiques, socials i polítiques.
La secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, ha presentat la mostra junt amb el director gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), Nicolás Bugeda, la comissària de l’exposició, Núria Montclús, i alguns dels artistes participants.
En la seua intervenció, Alonso ha destacat que Juana Francés (Alacant, 1924, Madrid, 1990) ‘no va ser només l’única dona integrant del grup El Paso (en 1957), com se la coneix habitualment, al qual va pertànyer junt amb Manolo Miralles, Antoni Tàpies o Antonio Saura, sinó una de les artistes espanyoles més importants del segle XX, qui va participar de les cites artístiques internacionals més rellevants del moment’.
Per a Alonso, ‘una de les millors formes de retre homenatge als nostres artistes és observar la influència que la seua obra ha tingut en les generacions de creadors i creadores actuals i eixe és el fonament d’esta exposició’.
A més, la secretària autonòmica ha ressaltat que ‘Memòries del sòl’ ‘permet establir un pont entre l’art de la segona mitat del segle XX a Espanya i la creació contemporània, a més de reconéixer com la preocupació pel nostre entorn ambiental, que ja formava part de l’estètica de l’artista alacantina, continua vigent en l’actualitat amb les tècniques i els llenguatges de la contemporaneïtat’.
Juana Francés, sòl i noves materialitats
La comissària de la mostra, Núria Montclús, ha explicat que la consciencia sobre l’impacte humà en la Terra i sobre la seua temporalitat geològica ‘no sols fa que ens replantegem les nostres maneres de viure, sinó que també ens porta a reconsiderar el paper del sòl com un espai en constant mutació, viu i contenidor de futures memòries d’ara’.
Segons Montclús, ‘Memòries del sòl’ investiga com, en les pràctiques artístiques contemporànies, la superfície terrestre es convertix en una font creativa. D’eixa superfície afloren noves realitats i imaginaris vinculats a l’existència humana i al nostre impacte sobre el medi.
La comissària ha assenyalat que ‘ens trobem davant d’un nou ressorgiment de la matèria que podríem comparar amb un informalisme revisitat, expandit’. Però ha matisat que, ‘a diferència de Manolo Millares, Antonio Saura, Antoni Tàpies i altres grans artistes de l’informalisme, les pràctiques actuals no se centren tant en l’expressió d’un jo existencial, sinó en el jo com a agent ecològic, geològic i polític’.
En este sentit, ha remarcat que estes noves materialitats ressonen de manera especial amb l’obra de Juana Francés, que va saber reconéixer i resituar la matèria en el seu context. ‘El que Juana va realitzar i va plasmar en alguns escrits dels anys 50 i 60 era la idea que la matèria s’expressa per si mateixa, de l’agència de la pròpia matèria, que és el que transcendeix en les pràctiques artístiques contemporànies’, ha expressat Montclús.
L’exposició proposa així un diàleg entre l’evolució de la pràctica de l’artista alacantina del segle XX i les creacions d’artistes actuals. L’objectiu és oferir un anàlisi comparat de les estètiques i els relats que ixen del sòl contemporani, entés com a espai físic, simbòlic i polític.
Segons la comissària, ‘les obres reunides prenen com a punt de partida les morfologies del sòl, les seues problemàtiques i les possibilitats oferides pels components que el configuren: minerals, fòssils, residus i plastiglomerats, per a construir i deconstruir identitats i narratives del present, del futur i del passat’.
Recorregut per l’obra de Francés i les peces contemporànies
La trajectòria pictòrica de Juana Francés marca l’inici i el final del recorregut expositiu. Al voltant de les seues peces es disposen les propostes contemporànies, que reflexionen sobre l’extractivisme, les seues conseqüències socials i polítiques, la idea de residu contemporani i nous imaginaris de reconciliació amb el planeta.
La mostra s’obri amb ‘Composición nº2’ (1960) i ‘Sin título’ (c.1960), obres del període en què Francés incorpora la superfície terrestre al quadre mitjançant l’ús d’arena. Estes peces marquen un punt d’inflexió en la seua investigació sobre la matèria i anticipen preocupacions actuals sobre el territori.
Junt a estes obres, la instal·lació de Laia Ventayol reflexiona sobre el valor simbòlic de les pedres manufacturades en la construcció. Estes pedres definixen llocs de pertinença i delimiten espais que acumulen històries col·lectives i personals.
Per la seua banda, Elena Lavellés presenta un conjunt de treballs que aprofundeix en activitats humanes amagades en les principales zones extractives de petroli, or i carbó. Estes obres posen el focus en allò que sovint queda invisibilitzat en el paisatge, com són les conseqüències socials i ambientals d’estos processos.
Al mateix temps, l’obra de Menhir aborda el procés de collita de la sal com una pràctica meditativa. A través d’esta mirada, explora les múltiples capes simbòliques acumulades per este mineral al llarg del temps, relacionades amb la cura, el valor econòmic i la dimensió ritual.
La peça ‘Tierra de Campos’, de Juana Francés, dona pas a la segona sala. En esta fase, la terra deixa lloc a la incorporació en els seus quadres de fragments de diversos materials de construcció, que amplien la seua exploració de la matèria i del paisatge transformat.
En este àmbit s’inscriu el treball de Miguel Sbastida, centrat en la geologia mutant actual de l’estuari de Bilbao. Eixa geologia és resultat del passat industrial de la ciutat i posa de manifest com la història econòmica i productiva queda gravada en el territori.
En el cas d’Esther Gatón, són els residus plàstics els que transformen el paisatge. Les seues peces evidencien com estos materials, presents en la vida quotidiana, es convertixen en una nova capa geològica i simbòlica.
En la part final de la seua trajectòria, Juana Francés es va endinsar en una cerca expressiva sobre la incomunicació humana causada per la tecnologia moderna. Esta preocupació es pot vore en l’obra ‘Ser y ecología’ (1971), que tanca el recorregut dedicat a la seua producció.
En relació amb esta peça, l’exposició presenta els treballs de Daniel Ortega, que parteix dels residus que deixaran dispositius quotidians com els telèfons mòbils. Igualment, Julia Varela se centra en elements com les pantalles de plasma, que es convertixen en rastres materials d’una tecnologia que també modela la nostra manera de relacionar-nos.
