El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) ha obert a la Sala Contraforts l’exposició ‘ANTONIO, JESÚS, MAGDALENA, MARÍA, NICOLÁS, TERESA’ de l’artista mallorquí Joan Morey, un projecte de videoart que es pot visitar fins al 22 de novembre i que investiga la relació entre la imatgeria religiosa barroca, el poder de la veu i les formes de comunicació contemporànies.
La mostra és el resultat de la I Convocatòria Nacional de Videoart LA MULTIKANAL, una iniciativa impulsada per la revista d’arts visuals i cultura contemporània MAKMA i l’Associació de Professionals per a l’Acció Cultural Contemporània (APACC), amb el suport del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV).
La proposta s’ha presentat este dimecres amb la participació del director-gerent del Consorci de Museus, Nicolás Bugeda, l’artista Joan Morey i el director de MAKMA, Salva Torres.
Suport institucional al videoart
Durant la seua intervenció, Nicolás Bugeda ha defensat la necessitat d’acompanyar el sector artístic més enllà de les iniciatives pròpies del Consorci. Segons ha indicat, cal ‘escoltar i recolzar els projectes que sorgixen del mateix sector artístic valencià, com en este cas, a partir de la proposta de MAKMA’.
Bugeda ha destacat també el caràcter innovador de LA MULTIKANAL, una convocatòria que ha qualificat de pionera a Espanya. Per a ell, esta experiència ‘situa València en relació amb el context de l’art en el nostre país i dels nous llenguatges de la contemporaneïtat’.
El director-gerent ha remarcat que ‘en l’actualitat és complicat dissociar l’àmbit audiovisual i el videoart de la creació actual, ja siga com a ferramenta o com a forma d’expressió dels artistes’. En la seua opinió, ‘el món audiovisual és la forma de comunicació del present’.
Sobre el projecte de Morey, Bugeda ha subratllat que ‘ens parla precisament d’això, reivindicant la llibertat de comunicació cap a l’exterior, cap als altres, però també cap a nosaltres mateixos’. D’ací sorgix, ha dit, ‘eixa mirada cap a la iconografia clàssica, cap al misticisme com una manera de tornar la mirada cap al nostre interior’.
Per la seua banda, Salva Torres ha agraït que el Consorci de Museus siga, segons ha remarcat, l’única institució pública a Espanya que reserva un espai específic per al videoart. En paraules seues, ‘un projecte com el nostre, que pareixia necessari i interessant, es podia quedar en el calaix si no hi ha una institució pública, com ha sigut en este cas el Consorci de Museus, que ha apostat decididament per ell’.
Diàleg entre escultura barroca i cos contemporani
El treball de Joan Morey es desplega en un context marcat per noves tecnologies de mediació, conflictes globals i debats sobre qui pot parlar i ser escoltat. Davant este escenari, l’artista establix un diàleg entre el patrimoni històric i l’experiència contemporània.
El projecte combina un conjunt d’escultures barroques de caràcter religiós amb procediments audiovisuals experimentals desenvolupats per José Val del Omar per a la pel·lícula ‘Fuego en Castilla’ (1958–1960). A partir d’estos recursos, Morey articula el que definix com un ‘assaig audiovisual per a una veu absent’.
La peça arranca de figures religioses que es convertixen en dispositius de comunicació. A través d’este punt de partida, l’obra reflexiona sobre els mecanismes pels quals s’atorguen autoritat, legitimació i capacitat de representació a determinats cossos i discursos.
Mitjançant la performance i el llenguatge audiovisual, Morey trasllada les posicions i gestos de les escultures clàssiques als cossos dels intèrprets. Els col·loca literalment en el llindar de la parla, en un espai intermedi entre silenci i emissió de veu.
En este procés, la veu es configura com una construcció tecnològica i narrativa, però també com un lloc de negociació entre presència, representació i agència. La peça posa en qüestió qui parla, com parla i amb quins suports ho fa.
A la sala, l’obra s’organitza com un díptic de vídeo format per quatre escenes interconnectades. Els protagonistes encarnen escultures religioses mitjançant exercicis de control, memòria corporal i resistència física.
Els intèrprets traslladen al seu propi cos les postures i gestos fixats en les imatges originals fins a l’esgotament. D’esta manera, el cos actual reactiva formes que havien quedat congelades en el temps.
Quan estos cossos passen de nou per la mediació de la càmera i la intervenció de l’artista, s’activa un procés de resignificació. La imatge històrica deixa de funcionar com un objecte fix i intocable per a convertir-se en una presència que pot ser habitada, transformada i ‘tornada a escoltar’.
Les escultures seleccionades per al projecte es conserven al Museo Nacional de Escultura de Valladolid. Corresponen a les figures de San Antonio Abad, San Nicolás de Tolentino, Magdalena penitente, María Egipcíaca, Cristo yacente i Santa Teresa de Jesús.
Pantalles, veu i noves mediacions
En el vídeo, els elements de connexió amb la fe, la religió i l’imaginari cristià apareixen substituïts per pantalles i dispositius digitals. Esta operació desplaça el centre de gravetat de la peça cap a les tecnologies contemporànies.
En paraules de Joan Morey, ‘els telèfons intel·ligents són els nostres tutors, els nostres nous guies, ideologies que ens permeten connectar amb altres persones, llocs o contextos’. Per a l’artista, estos aparells mediatitzen avui relacions que abans passaven per intermediaris espirituals o religiosos.
Morey assenyala que, si es profunditza en la peça, ‘apareixen eixes posicions un poc més polítiques en relació amb la paraula o la capacitat de parla’. Així, planteja ‘el privilegi de comunicació estàndard i les diversitats de comunicació’.
En este sentit, l’artista es pregunta ‘per què qüestionem que Teresa de Jesús es comunique com una mèdium amb un ésser suprem o que una persona es puga comunicar amb nosaltres amb una veu artificial o sintètica quan té una dificultat física per a la parla’.
Esta comparació entre contextos històrics molt allunyats li servix com a recurs creatiu. ‘Estos salts de segles em servixen com a artista per a crear, especular, pensar i no decidir donar una conclusió sinó donar un testimoni per a poder continuar conversant’, ha explicat.
Amb esta mostra, el CCCC oferix als visitants una experiència immersiva on patrimoni religiós, cos contemporani i tecnologia digital s’entrellacen. La peça convida a repensar com es construïxen hui la veu, l’autoritat i la manera de dirigir-nos als altres i a nosaltres mateixos.
